(Miquel Ramis)

El granit es compon de tres minerals: quars (transparent, blanc, gris...), feldspat (blanc, rosa, vermell, groc, marró, verd i gris) i mica i altres ...(color negre)

El quars té una duresa 7 a l'escala de Mohs, el feldspat 6, i la mica és sempre inferior a 6, però la duresa del granit varia segons la pedrera. Habitualment està entre 5.5 i 7, encara que existeixen granits més durs i altres més tous també.

Existeixen dues regles senzilles per a avaluar la qualitat del granit:

Mida del gra: En termes generals quant més gran sigui el gra de granit, menor serà la seva duresa i major la facilitat per a l'esmicolament. Això és molt evident en granits antics com els d'edificis romans i renaixentistes.

Color: quant més obscur sigui el granit, és que té menys proporció de quars, per tant, és menys dur. Al contrari, els granits clars, en tenir més proporció de material més dur en la seva composició (duresa 7 a l'escala de Mohs), també seran més durs.

Tècnicament és una roca intrusiva o plutònica, de textura granuda, color clar, que es compon de quars, el qual li dóna la seva característica lluentor, feldspat (color blanc o rosat, segons la varietat) i mica (color negre).


Com a minerals accesoris trobem zircó, magnetita, apatita, biotita, hornblenda, moscovita...

El granit es forma a l'interior de l'ercorça terrestre, cristalizant-se entre els 1500 i 500 graus. Es presenta en plutons incrustats entre altres roques.
Des del granit a la granodiorita existeixen una sèrie de roques en les quals l'ortosa disminueix i arriba a ser reemplaçada per les plagiòclasis; són mes obscures que els granits.

El granit és una roca de gra gruixut, encara que existeixen algunes varietats de gra més fi. Això fa que sigui una roca poc apropiada per a la talla fina, ja que no ens permet realitzar elements de gran detall. Per altra banda, està el tema del seu color i textura, gens apropiada per a resaltar les ombres, per la qual cosa un baix relleu queda pràcticament invisible vist a mitja distància, la qual cosa afegeix un altre factor negatiu al tallista.

L'ús habitual del granit ha sigut en la confecció de mitjans per a construccions, ponts, columnes, etc. A Tunícia, a les ruïnes de Cartago es poden veure gegantines columnes de granit portades en vaixell des d'Àsia Menor; també és de granit l'Aqüeducte de Segòvia o els de la majoria de ciutats de Castella la Vella i Extremadura.

El granit admet molt bé el polit, proporcionant una superfície dura i cristalina que el fa insuperable com a fogons de cuina, per exemple. Al contrari que els marbres, els granits no són afectats per àcids orgànics: vinagre, llimona...

Precisament a l'hora d'adquirir uns fogons de granit és quan veiem l'increïble varietat de colors i aigües que presenta aquesta roca, des del negre al gris clar, passant pels verds, blaus o roses de tot tipus i procedències: Portugal, Brasil, Uruguay, Índia, Espanya, Itàlia, Grècia...

A Espanya, la varietat més coneguda és el "rosa porriño", procedent de Galícia (veure foto superior).

En aquest quadre veiem la composició habitual del granit, molt augmentada.

Veure Àrea de materials