(Extractes de l'entrevista amb Sebastià Caldentey, segona generació d'una saga familiar de tres generacions en la pedra www.sebastiacaldentey.com))

Al contrari que el tall de troncs amb serra a dues mans, el verduc no s'utilitza a dues mans, sinó solament amb una. Encara més, el bon serrador feia arribar el puny fins a gairebé tocar el cos quan estirava (tocant la butxaca dels pantalons).

Naturalment la facilitat del tall depèn de l'esmolat, que es feia un vegada al dia.

Quan el verduc arriba a una certa profunditat o es talla una pedra que conté aigua (pedra tendra) s'esmussa, dificultant o bloquejant completament el lliscament. Per aixó els picapedrers li donaven un cop suau amb la maceta a cada estirada, sense deixar de xerracar amb l'altre braç, la qual cosa li donava un ritme característic perfectament reconeixible ( axerracada-cop-axerracada-cop...)

Sebastià diu que el so sempre li recordava les pel.lícules de romans, en què un tambor marcava el ritme dels rems a les galeres. De la mateixa manera, el so rítmic de la maceta guia el picapedrer en el tall, proporcionant ritme i cadència.

A l'hora de començar el tall, el verduc, amb les seves grans dents, rellisca per damunt la pedra, per la qual cosa primerament s'obri el tall amb un xerrac de molla, de prop d'1 cm i rompent els dos cantons d'una banda del tall per facilitar el recorregut de la fulla del verduc, perquè és en els extrems on es sol quedar bloquejat. Amb aquests petits consells, el tall amb verduc no té més misteri. Només fan falta dos bons braços...i ganes de treballar.

  (1)

Veure Raspes
Veure Escarpre
Veure Escarpre de dents