PENETRACIó MERCANTIL DELS MALLORQUINS AL SI DE LA CONFEDERACió CATALANO-ARAGONESA ABANS DEL TRENCAMENT DE RELACIONS DE 1285

La corona, a fi de potenciar l'articulació económica de l'arxipèlag a la resta de la confederació, va concedir als ciutadans balears, abans fins i tot d'haver acabat la conquesta de Mallorca, importants exempcions aranzelàries a les principals places mercantils de la Corona d'Aragó. Mentre les Illes estigueren integrades al si de la confederació, els seus mercaders pogueren gaudir, sense grans entrebancs, d'aquestes exoneracions duaneres.

A partir de la creació de regne de Mallorca com estat independent, després del 1276, els comerciants mallorquins, en canvi, es veieren sotmesos, en el desti dels seus viatges per la Corona d'Aragó, a una creixent pressió fiscal, incompatible amb les franqueses que els havien estat atorgades pel Conqueridor. Aquesta situació es va perllongar fins al setembre de 1283, quant Pare el Gran, en plena guerra de les Vespres Sicilianes, va ratificar, a fi d'assegurar-se l'ajuda mallorquina mentre durés la contenda, les antiguas exempcions aranzelàries de qué gaudien els ciutadans balears a les principals ciutats de la confederació.
El comerç mallorquí a la Corona d'Aragó, a jutjar per la informació continguda en el document del comte-rei, presentava un marcat caràcter perifèric i marítim. Els mercaders balears tendían a concentrar llur activitat a les contrades litorals, sense endinsarse gaire en les àreas interiors: l'única penetració en profunditat és la que condueix a Saragossa passant per Lleida.

EL REGNE DE MALLORCA DURANT LA GUERRA DE LES VESPRES SICILIANES

El Mediterrani, al llarg del segle XIII, s'havia convertit en el principal centre gravitatori de l'economía occidental. Per les seves aigües discorrien bastants de les principals rutes del comerç internacional. Dintre d'aquesta vasta àrea estratégica, Aténas en general i Sicilia en particular ocupaven una posició privilegiada.

Als seus ports afluien totes les víes marítimes que enllaçaven les dues conques del Mare Nostrum. Aquestes regions del sud d'ltàlia, a partir de 1268, passen del domini dels Stauffen al de Carles d'Anjou, comte de Provença. El nou rei de Sicília, tot just acabada de consolidar la seva posició al mezzogiorno, emprén una agressiva política expansiva aprofitant el suport incondicional que li dispensa el Papat, els efectes de la qual es deixen sentir ben prest per tot el mar llatí. Les restants potencies mercantils de la zona observen amb recel com es va formant paulatinament, en torn de l'enclavament sicilià, una espécie de talassocràcia capas de controlar les rutes que connecten entre si les dues conques del Mediterrani.
L'entesa angevino-pontificia va provocar la interferencia de dos conflictes paral-lels. La rivalitat franco-aragonesa va entrar amb contacte amb l'enfrontament güelf-gibelí el va polaritzar. Si el bandol güelf es va agrupar entorn del príncep francés, el gibel-linisme, com a reacció de defensa, es va organitzar darrera Pere el Gran, casat amb Constança de Suàvia, filla del darrer governador imperial de Sicília. La burgesia catalana, alarmada pels efectes que la prepotencia angevina al Mediterrani central podría provocar damunt la seva expansió marítimo-mercantil, va procurar afavorir aquest acostament dels gibel-lins a la cort de Barcelona. A l'estiu de 1282, el odï que feia anys que es venia congregant va esclatar.

Els catalans, aprofitant un aixecament antiangeví, desembarcaren a Tràpani i aconseguiren que Pere el Gran fos proclamat rei de Sicília. Amb aquesta intervenció aragonesa, el conflicte sicilià perdé el seu caràcter de guerra localitzada i esdevingué un enfrontament internacional, davant el qual cap dels estats riberencs del Mediterrani es pogué mantenir al marge. La llarga guerra de les Vespres Sicilianes presenta una questio clara, el primer semestre de 1285: abans d'aquesta data, l'escenari principal dels esdeveniments estava situat al sud d'ltàlia. A partir de principis de 1285, el centre dels esdeveniments es desplaça cap a la frontera septentrional de Catalunya.
Durant la primera fase del conflicte, el regne de Mallorca -encara que, més o menys encobertament, la burgesia insular va col-laborar amb els catalans a la conquesta de Trinàcria- va aconseguir mantenir-se neutral; però, quant el bandol franco-angevi va passar a l'ofensiva, el neutralisme mallorqui es va esfondrar. Les collades pirinenques controlades per Jaume II de Mallorca adquiriren, de sobte, una importancia estratègica decisiva, la que coincideix amb el centre mateix del àrea conflictiva.

El regne, per la pròpia dinàmica dels esdeveniments, es veié obligat a decantar-se per un dels dos blocs i va optar per la coalició franco-angevina. La cort de Perpinyà, davant la pressió creixent dels croats, va obrir el comtat del Rosselló a l'exércit francés, des d'on aquest va penetrar a Catalunya. Les tropes creades van xocar amb l'aferrissada resistencia presentada per la ciutat de Girona i amb la superioritat tàctica de la flota catalana i va fracassar tant en un camp com en l'altre. El que es va iniciar com un passeig militar va concloure amb un apressurat replegament. Quant els catalans, l'octubre de 1285 recuperaren la iniciativa, el primer que feren fou aprofitar el transitori ensorrament del potencial ofensiu de la coalició franco-angevina per a reincorporar a la Confederació les Illes Balears, cosa que va reforçar notablement les seves posicions al Mediterrani occidental.

L'alineament de Jaume II al costat dels croats va provocar el trencament de la integritat territorial del regne de Mallorca. La guerra, a partir de 1286, perd força i es dilueix en una série de conflictes localitzats. Un dels fronts actius, durant aquesta segona fase, continua essent la frontera que separa el Rosselló de la resta de Catalunya, escenari de periòdiques incursions recíproques. El conflicte, des de 1290, discorre per canals diplomàtics, els quals, després de llargues negociacions, desembocaren en la pau d'Agnani (1295). La Corona d'Aragó, en virtut de les clàusulas d'aquest tractat, es veurà obligada, a canvi de la infeudació de Còrsega i Sardenya, a renunciar nominalment a Sicília, en regnarà una branca col-lateral del casal de Barcelona i efectivament a l'arxipèlag balear, que serà reintegrat, a finals de 1298, a Jaume II de Mallorca.

SORTIDES REGISTRADES PEL PORT DE MALLORCA DURANT EL PRIMER TRIMESTRE DE 1284

Un petit registre conservat a l'Arxiu Históric de Mallorca - el Llibre de llicéncies per barques - ens ha permés reconstruir totes les sortides de vaixells insulars - i estrangers en qué hi anà enrolat algun mariner balear - registrades al port de Mallorca entre el 23 de genrer i el 18 de març de 1284. Durant les nou setmanes que cobreix el Llibre abandonen la capital insular 32 embarcacions mallorquines, 23 de les quals es dirigeixen cap al Magreb, 3 cap a la Corona d'Aragó, 2 cap a Eivissa, 2 cap a ports andalusos, una cap a Colliure i un altra cap a Génova. Els ports de Barbarie es revelen, doncs, com el destí preferent de la flota balear. En ple hivern, surten aproximadament tres vaixells per setmana cap al Magreb.
Com que del Llibre de llicéncies no s'ha conservat, del darrer quart del segle XIII, cap mes exemplar, no ens és possible distingir, en el tràfic mercantil que s'hi reflecteix, els trets conjunturals dels estructurals. Pareix probable, si més no, que anualment, des d'abril fins a septembre, aquesta preponderancia del litoral berber dins el moviment naval central en torn del port de Mallorca, sense perdre el seu caràcter dominant, devia disminuir un poc en profit de trajectes de més llarg redol d'acció, com podrían ésser el Mediterrani oriental i l'àmbit atlàntic.

LA CONQUESTA DE MENORCA Menorca des de la firma del tractat de Capdepera (1231), presentava, dintre del context balear, unes característiques peculiars: continuava poblada pels musulmans, els quals, a canvi d'acceptar formalment la sobirania del comte-rei i de pagar-li un impost anual, gaudien d'una ampla autonomia. El port de Maó, una vólta conquerida Sicília, ocupava una posició estratègica respecte a les rutes marítimes que connectaven el litoral català amb l'enclavament sicilia. D'aquí que, quant els catalans, com a represalia per l'alineament de Jaume II de Mallorca en el bàndol franco-genoví, reincorporen l'arxipèlag a la Confederació, la comunitat islàmica mallorquina tingué els seus díes comptats.

La conquesta es dugué a terme en ple hivern i es va desenvolupar amb una gran repidesa (entre el 5 i el 22 de gener de 1287). El gros de la població musulmana fou reduida a l'esclavitud, una part de la qual romangué in situ, en poder dels grans beneficiaris del repartiment de l'Illa i la resta fou venuda en els mercats de la Corona d'Aragó i de Sicília. Menorca, segons Ramon Muntaner, fou repoblada amb "bona gent de catalans, com negun lloc pot ésser ben poblat".

REINCORPORACió DEL REGNE DE MALLORCA A LA CORONA D'ARAGó

La creació del regne de Mallorca per Jaume I fou sempre molt mal vista pels seus successors, els quals consideraven, des del primer moment, que l'existencia de l'estat mallorquí lesionava llurs drets hereditaris. La iniciativa successoria del Conqueridor no va gaudir tampoc del suport de l'alta burgesia catalana, la qual contemplava com, a mesura que la cort de Penpinyà obria consulats propis a ultramar, disminuia i s'atenuava el control que, a través del Consell de Barcelona, podia exercir damunt el comerç exterior balear.
Pere el Gran, a principis de 1279, quan el regne insular tot just acabava destronar la seva independencia, ja havia obligat, aprofitant la seva superioritat militar, el seu germà, Jaume II de Mallorca, a reconéixer oficialment que administrava els territoris que li va legar el Conqueridor no com a sobirà, sino en qualitat de vasall del comte-rei.

Arrel d'aquest acord de Perpinyà, el regne de Mallorca, sense perdre aquest títol, va passar d'un estat sobirà i independent a un marc conjunt de districtes territorials de la Corona d'Aragó dotats d'una ampla autonomia, autonomia que, arribat el moment oportú, podría ser abrogada i restaurada així la inicial unitat político-administrativa de la Confederació. Poc després de 1340, Pere el Ceremoniós va considerar que ja es donaven les condicions necessàries, tant en el pla interior com en l'internacional, per intentar la reintegració del regne de Mallorca al si de la Corona d'Aragó. El comte-rei, amb el suport incondicional de la burgesia catalana, va exigir a Jaume III de Mallorca, després d'acusar lo d'haver trencat la fidelitat que li devia pel fet d'haver encunyat moneda barcelonina falsa a Perpinyà, que li tornés el domini directa dels territoris que administrava en qualitat de vassall seu. Dàvant la lògica negativa del mallorquí a plegar-se a aquestes exigències, el Ceremoniós va envadir les llles, les quals, sense gran resistencia, foren ocupades el juny de 1343.

Els comtats del Rosselló i la Cerdanya oferiren, en canvi, una endurança bastant més aferrissada i no pogueren ésser incorporats fins al juliol de 1344. Aquestes pérdues territorials col-locaren Jaume III de Mallorca en una situació molt precària que fou aprofitada per la monarquía francesa per a recuperar el domini directa de la senyoria de Montpeller. Felip VI, l'abril de 1349, va comprar per 40.000 escuts d'or tots els drets de qué gaudia el monarca mallorquí damunt d'aquella senyoria, quantitat que aquest va invertir íntegrament en l'organització d'una esquadra destinada a la reconquesta de l'arxipèlag balear. L'empresa va fracassar a Llucmajor, on Jaume lIII, el 25 de novembre de 1349, va trobar la mort. La reinserció del regne de Mallorca -exclosa la senyoria de Montpeller- a la Corona d'Aragó, des d'aquesta data va adquirir caràcter irreversible.

LA REVOLTA FORANA

El que s'ha vingut denominant la crisi de la baixa edat mitjana va conéixer, pertol arreu, fortes pulsions socials. A Mallorca, la gestació de la modernitat va comportar una creixent contestació social contra les estructuras vigents. Aquesta contestació es va materialitzar -en dos aixecaments de les classes baixes contra eis estaments privilegiats: la Revolta Forana i la Germania.

La revolta forana fou un moviment impulsat peis camperois contra les classes tendistes de Ciutal -cavaliers, ciutadans i mercaders-, a fi d'atenuar el control de qué disposaven aquestes damunt els organismes de govern de l'Illa i aconseguir una distribució mes justa de la pressió fiscal. Els menestrals, a pesar de la seva condició urbana, feren causa comuna, durant la major part de l'enfrontament, amb els pagesos; degut al fet que, com elis, es consideraven insuficientment representats en el General i Gran Consell.
El motiu conjuntural de l'alçament fou l'inici, a començament de l'estiu de 1450, d'una sublevació de les terres de reialenc. La resposta dels pagesos davant aquesta nova exigencia fiscal va consistir en una marxa cap a la ciutat, que romangué assetjada durant una setmana. L'operació, que es va tancar amb un triomf psicològic i polític dels forans, va contribuir a donar volada a la revolta.

La intransigencia deis estaments privilegiats, l'esburbada actuació del governador i la inhibició de la Corona coadjuvaren La radicalització progressiva dels plantejaments dels revoltats, els quals, en el curs del primer semestre de 1451, assetjaren tres vegades la capital. L'aixecament fou sofocat, durant el segon semestre d'aquest mateix any, per un contingent militar enviat des de Nàpols per Alfons el Magnànim. Desmontada la revolta, la monarquía es veié obligada a examinar la qúestió mallorquina, a fi de trobar una solució acceptable per a les dues parts implicades en el conflicte.
La sentencia de 1454 va consistir en aunar de l'organització política tradicional de l'Illa. Es varen adoptar algunes mesures per sanejar la gestió pública i eliminar la corrupció, però es va mantenir, de les velles estructuras, tot el que era essencial. La finalitat de la sentencia era clara: reformar lleugerament uns organismes de govern desfasats, a fi de perllongar llur vigencia.

Ver mapaweb: área de paret seca
Ver tipologías de piedra