(Miguel Ramis )

LES ILLES BALEARS DINTRE DEL CALIFAT DE CORDOVA

L'aparició dels musulmans dintre de l'àmbit balear tingué lloc a principis del segle VI. En aquesta època, la població insular devia desenvolupar una economía bassada en el sector primari, en la pirateria i presentar una societat relativament jerarquitzada. Els seus estaments dominants devien aprofitar el replegament de l'administració bizantina davant l'expansió islàmica per accentuar llur preponderancia sobre el resta de la població tot omplint el buit de poder que va crear a l'arxipèlag l'esfondrament de les estructures polítiques imperials.

El 707, una flota musulmana, dirigida par Abd Allah ibn Musa, fill del governador d'Ifriqiya Musa ibn Nusayr, recalà a les Illes. Sembla que Abd Allah va aconseguir que els poders fàctics balears acceptessin un tractat de pau (ahd). Aquest tipus de conveni garantitzava, a canvi del pagament a la hisenda califat d'un impost de capitació (yizia), el respecte a llurs estructures socioeconómiques i polítiques, a les comunitats que el subscrivien, aixi com la continuitat de les seves creences religioses.
Després del 707, les fonts musulmanes deixen de parlar de les Illes. Aquestes continuaven poblades per gent cristiana que, teòricament, acceptava la sobirania del califat de Damasc, però que, a la pràctica, gaudia d'una autonomia absoluta. L'arxipèlag constituïa un enclavament ben controlat, situat als confins de l'Islam i de la Cristiandat occidental i aquesta peculiar situació havia convertir les seves aigües en un àrea on la pirateria presentava un caràcter endèmic.

Per a amplis sectors de la població mallorquina, el saqueig de les embarcacions -musulmanes i, en grau bastant inferior, cristianas- que penetraven en el mar balear constituí, durant tot el segle VIII i primera meitat del IX, la principal font d'enriquiment. La magnitud assolida per les preses va obligar a al-Andalus a llançar la seva incipient puixança naval contra les Illes. El 848-9, quatre anys després que les primeras incursions normandes haguessin barrejat l'arxipéiag, una ofensiva cordovesa s'abaté sobre Mallorca i obligà a les autoritats autòctones a ratificar el pacte de submissió a l'Islam.
Aleshores l'arxipélag ocupava encara una posició excéntrica respecte a la xarxa de víes comercials establerta per l'emirat Omeia al Mediterrani occidental i només així s'explica que el desembarcament cordovés no es clogués amb la incorporació efectiva de l'enclavament balear a al-Andalus. A mesura que l'emirat de Córdova accentuava la seva projecció damunt el Mediterrani, aumentava l'interés d'al-Andalus per les Illes. La conseqüència lògica d'aquesta evolució va ésser la substitució del pacte de submissió per la integració territorial de l'arxipèlag a l'estat Omeia.

Aquesta incorporació es dugué a terme als darrers anys de l'emirat. El 1003, una esquadra cordovesa manada per lsam al-Jawiani, aprofità la desestabilització provocada al si de la societat balear per les reiteradas incursions normandes i desembarca a Mallorca. La població insular oferí una resistencia aferrisada. El focus d'endurança -establerts entorn de les antigues fortificacions romanes: Alaró, Pollentia i Santueri- foren expugnàts un darrera l'altre i el domini cordovés damunt l'arxipélag quedà establert.
A partir de la incorporació de les Illes a l'estat Omeia, es posen les bases d'una nova organització de la societat molt més articulada i complexa que la preexistent. El comerç i les manufactures, dintre de la nova estructura econòmica balear, adquireixen uns índexs de desenvolupament desconeguts fins llavors, mentre que l'agricultura experimenta notables avenços quantitatius i qualitatius.
Tot aixó permet un considerable increment demografíc. Les Illes han quedat econòmicament integrades a al-Andalus i queden constituides com una de les grans artèries mercantils del comerç exterior del califat de Córdova.

LA TAIFA DÉNIA-BALEARS (1015-1087)

El règim Omeia, a pesar del seu centralisme administratiu, del seu exércit mercenari i dels seus intents per dotar-se d'un suport social ample, no aconseguí harmonitzar les diverses ètnies que coexistían al si d'al-Andalus ni dissoldre els antics vincles tribals que organitzaven encara els membres d'una mateixa ètnia en nombroses estirps, freqúentment enfrentades entre elles.

Quant, a principis del segle XI, els instruments de coacció de qué disposava el califat es distendiren, emergiren aquests elements disgregadors fins llavors contiguts i amagats. Les provincies esquivaran el control de l'administració central cordovesa i s'organitzaren en estats sobirans, les taifes, regits pels mateixos governadors nomenats pels darrers Omeies.
Com a conseqüència d'aquest preces de formació, les taifes es poden agrupar en tres categoríes, segons l'origen àrab, berber o esclau de la familia que apareix al davant de cada una d'elles. Les illes Balears, durant bona part del segle XI, formaren part d'una de les taifes esclaves, la de Dénia. El forjador d'aquesta taifa fou un dels clients de la família d'Almansor, Muyahid ibn Yusuf ibn Ali, el qual va saber aprofitar el progresiu esfondrament de la superestructura califal i aconseguir el control de la provincia de Dénia.

Poc després d'haver-se consolidat com a cap d'aquest districte llevantí, Muyahid va'organitzar una campanya contra l'arxipélag balear i l'incorporà, a principis de 1015, a la taifa dienesa. La integració de les Illes va conferir a la taifa de Dénia un marcat caràcter marítim; cosa que va afavorir el fet que el seus governants es desinteressessin de les realitats peninsulars i es volquessin cap al Mediterrani. El fonament de la seva força -i de la seva prosperitat- va ésser, no l'exércit, sinó la flota. Dintre d'un Mediterrani occidental on la supremacía naval es decantava decididament cap als musulmans, les esquadres dianeses es varen convertir en una amenaça constant per als vaixells i les costes cristianes. Des de la plataforma de Mallorca, el dianesos, aprofitant llur supremacía naval, emprengueren una campanya contra Sardenya (1016-1017). L'illa fou ràpidament ocupada.
Aquesta ofensiva musulmana va desencadenar una réplica per part del pisans, els quals obligaren els dianesos a evacuar la seva última -i efimera- conquesta. Uns anys després, el 1020, Pisa, ara en col·laboració amb Génova, s'imposà de nou a Muyahid i, li borrà definitivament l'enclavament sard, el qual quedà reservat a les dues repúbliques italianes. Aquestes actuacions pisanes i genoveses a Sardenya, que parmeteren als estaments dirigents de les dues ciutats assentar els fonaments d'una penetració mercantil a l'Illa, assenyalem la irrupció del poder naval italià al Tirré.
A partir de 1020, algunas àreas del Mediterrani occidental comencen a ésser controlades per les flotes cristianes. Aquestes àreas eran, però, encara molt estretes i solían estar circumscrites a les franges marítimes situadés davant de les principais ciutats portuàries. L'expulsió dels musulmans de Sardenya no va significar l'ansorrement del poder ofensiu del dianesos i dels mallorquins. Periòdicament, sortien de la capital insular flotes que batían la quasi totalitat de la conca occidental del Mare Nostrum, sense que les poténcies cristianas riberenques aconseguissin conjurar adequadament aquest perill que impedia llur expansió comercial. Durant el domini dianés, que es va perllongar fins al 1087, les Illes conegueren un època de gran tranquil·litat. La iniciativa al mar no els va ésser arrabassada par les repúbliques italianes i es veieren lliures de tota amenaça exterior.

Es probable que part dels quantiosos botins proporcionats per la pirateria fossin invertits en la potenciació de la producció agropecuària i manufacturera. Així contribuiría a explicar els alts nivells de desenvolupament aconseguits per aquest sector en èpoques immediatament posteriors, quan les Illes, perduda la seva supremacía naval, es veieren obligadas a arreplegar-se damunt elles mateixes i a viure de llurs propis recursos.

LA TAIFA DE BALEARS (1087-1115) I EL MEDITERRANI OCCIDENTAL A PRINCIPIS DEL SEGLE XII

La conquesta de Dénia pels Banu Hud i la incorporació d'aquest districte llevantí a la taifa de Saragossa varen significar l'enderrocament de l'obra de Muyahid. Les Illes es desvincularen, una altra vegada, del marc peninsular i, abandonades a llurs propies forces, tingueren una curta época d'independéncia.

L'economia de la nova taifa balear va bascular -com ja era tradicional- damunt el binomi agricultura pirateria. Només va variar la incidència respectiva de cada un d'aquests dos sectors damunt del conjunt de l'estructura econòmica insular. Al darrer quart del segle XI, es produeix, dintre del món mediterani, una mutació important que tindria conseqüéncies: les potencies mercantils cristianos arranquen al musulmans la iniciativa en el mar. Després d'uns quants segles de batre's a la defensiva davant l'incessant pressió de l'Islam, els italians, catalans i occitans passen ara decididament a l'ofensiva.
La consolidació de llurs respectivas expansions mercantils pressuposava l'arraconarnent progressiu de la pirateria musulmana cap a les àreas perifériques, exemptes d'interes econòmic, i l'obertura d'amples espais de seguretat entorn dels principals nusos de comunicacions del Mare Nostrum. Les Illes, situades quasi al centre mateix del Mediterrani occidental, es veuran prest afectades per aquesta inversió de la relació de forces que operen en la zona. A mesura que la superioritat naval cristiana es va accentuant, els mallorquins es veuen obligats a arreplegar-se paulatinament dintre dels estrets marges de l'arxipéiag, on han d'intentar compensar, a base de la implantació d'uns sistemes de conreus cada vegada més intenses, la davallada irreversible dels botins fruit de la pirateria.
La prova més clara de la nova relació de forces imperant, des de 1090, al Mediterrani occidental la constitueix la croada formada, el 1114, per les principals ciutats mercantils cristianes, des del litoral tarragoní, contra les Illes.

Aquest esforç conjunt de pisans, catalans i occitans estava destinat a anul-lar definitivament el poder ofensiu de la taifa balear, a enterrar la pirateria musulmana a l'àrea central de la conca. El poble mallorquí, a pesar de la seva inferioritat de mitjans i de l'escàs suport donat pels almoràvits a les seves demandes d'auxili, va oferir una resistencia tenaç. El setge de la capital Medina Mayurqa es va perllongar des d'agost de 1114 a febrer de 1115; la ciutat i l'Illa foren saquejades a consciencia i el reducte urbà quedà arrasat. L'operació va posar de manifest la difícil viabilitat d'un estat balear mancat de l'ajut d'un rerapaís continental.
L'arxipèleg, poc després de la retirada dels croats, va passar a formar part del califat almorvit, la réplica de l'Islam a la creixent agressivitat cristiana al Mediterrani i a la península Ibérica. La reunificació de totes les taifes sota un mateix aparell estatal va contribuir a restablir l'equilibri al llarg de la frontera que separava els estats cristians occidentals del món musulmà.

LES ILLES ENTRE ELS ALMORàVITS I ELS ALMOADES. L'EPOCA DELS BANU GANIYA (1157-1203)

El domini almoràvit damunt les Illes, arrasades pels catalans i pisans, es va poder establir sense grans resistencies. La situació va canviar a partir de mitjans del segle XII, quan els almoràvits, desplaçats del Magreb occidental i d'Al-Andalus per l'expansió almoade, es veuen obligats a exprémer els territoris perifèrics del seu califat, els únics que controlaven, a fi d'obtenir els recursos humans i econòmics necessaris per a intentar recuperar els antics nuclis centrals.

Els mallorquins, davant les exigencies creixents de la decadent superestructura almoràvit, reaccionen amb aixecaments intermintents a la part forana de l'Illa. El dominis almoràvits, des del 1157, queden circumscrits a l'arxipèlag balear, governat per Muhammad ibn Ganiya. L'arribada massiva de refugiàts procedents d'Al-Andalus va contribuir a reforçar les posicions dels darrers representarants del legitimisme almoràvit, el Banu Ganiya, els quals, conscients de llur feblesa dintre del context del Mediterrani occidental, varen iniciar un apropament a les cada vegada mes poderosas ciutats italianes.
Els genovesos i el pisans obtenen ara les primeres concessions marcantils a les Illes. Des de l'estratègic enclavament balear, el Banu Ganiya, aprofitant la gran derrota soferta per Abu Yaqub Yusuf a Santarem, passen a l'ofensiva i obren, el 1184, un front de lluita a Ifriqiya, el domini almoade no estava encara consolidat.
La resposta almoade va consistir a empényer als invasors cap als confins orientàls d'lfriqiya i, al mateix temps, estimular aixecaments antialmoràvits a les Illes. La superioritat dels almoades es va imposar als dos camps de lluita i l'arxipèlag fou incorporat, entre 1187 i 1203, al califat de Marràqueix.

Ver Historia de Balears 5